L’exposició “El Barri Perdut” la plaça Nova i el barri de la Catedral és una visió del barri que va néixer a redós de les muralles romanes de la ciutat, i al voltant de la plaça Nova -que va esdevenir el centre vital, comercial, social i festiu de la ciutat durant més de sis segles- i de les terribles conseqüències que l’obertura de la Via Laietana primer, els bombardejos del 30 de gener de 1938 després i l’obertura de l’avinguda de la Catedral més tard, van tenir per a veïns i comerços i per a una manera de viure, treballar, festejar i relacionar-se que, en ple centre de la ciutat, era excepcional. I, per altra part, de com les Festes de Sant Roc, com a tradició i patrimoni de tota Barcelona, encara són el testimoni viu d’aquest “barri perdut”.
Entre els anys 1909 i 1911, amb l’obertura de la Via Laietana (1908-1913), carrers del barri de la Catedral com els de la Riera de Sant Joan, de l’Infern, de Sant Crist, de Graciamat, de l’Arc de la Glòria, del Bon Déu, de les Tres Voltes, de les Donzelles, d’en Vidal, de les Filateres o la plaça de l’Oli van desaparèixer sota la piconadora, i els carrers de Copons, del Misser Ferrer, de Ripoll o de la Tapineria van ser seriosament modificats. De la mateixa manera desapareixerien o serien escapçats de manera important una vintena més de carrers dels barris de Junqueres i Montsió, de Sant Pere, de Santa Caterina, de Sant Just, de Santa Maria del Mar… Més de dos mil edificis enderrocats –palaus, convents, esglésies i vivendes i comerços que donaven vida als barris vells de la ciutat. Més de deu mil persones foragitades de les seves llars.
El diumenge 30 de gener de 1938, a quarts de nou del matí, un esquadró de l’aviació legionària italiana, aliada de l’exèrcit franquista, va bombardejar la ciutat. El bombardeig va afectar dramàticament el barri de la Catedral. Es van ensorrar o malmetre edificis de les places Nova i de Sant Felip Neri, dels carrers de la Corríbia, del Bou de la Plaça Nova, dels Capellans, dels Sagristans, dels Arcs, dels Boters, de la Palla, de Montjuïc del Bisbe… A les onze del matí, un segon i criminal bombardeig va tornar a afligir el barri i va afectar fins i tot els serveis d’urgència i sanitaris que havien acudit a socórrer els ferits. Aquell matí les bombes van deixar dos-cents deu ciutadans morts i setanta-cinc de ferits. Més de vint edificis del barri de la Catedral van quedar destruïts o seriosament afectats i molts dels veïns que van sobreviure al bombardeig es van veure obligats a deixar casa seva i marxar del barri.
Després de la guerra, les noves autoritats municipals franquistes, tot aprofitant els efectes del bombardeig, van rescatar l’antic projecte del Plan de Reforma Interior, per enderrocar més edificis i obrir la projectada Gran Via C. La que seria l’avinguda de la Catedral, lentament, va fer desaparèixer els carrers de la Corríbia, del Bou de la Plaça Nova i de Sallent, i va transformar significativament els carrers de la Palla, dels Arcs, dels Boters, dels Capellans, dels Sagristans, de Ripoll i la plaça Nova. Les obres de demolició es van allargar fins a l’any 1958, amb l’enderroc de les darreres cases del carrer de la Corríbia i de la plaça Nova, i amb l’adequació de la descoberta de les dues torres quadrades i del tram de muralla romana que fan de façana a la Casa de l’Ardiaca.
Les nova reforma i l’enderroc d’edificis del sector van representar una lenta agonia del barri i una nova diàspora de més de mil set-cents veïns. Va ser una reforma urbanística brutal que no va comptar ni amb veïns i comerços, ni amb la tradicional cohesió social del barri ni, encara menys, amb les seves festes i tradicions. Una mala gestió amb interessos poc clars que va fer desaparèixer dramàticament tot un barri: el barri de la Catedral, “el Barri Perdut”.
